divendres, 3 d’abril del 2009

la crisi dels collons

fa tres mesos que em vaig quedar sense feina ... bé, fa quasi un any també. Arrossego 15 mesos que només he estat activa (laboralment parlant) uns tres mesos i mig. I no només soc jo, cada setmana m'arriben noticies que un amic, un conegut o qui sigui s'ha quedat sense feina. I jo em miro al mirall i penso que potser no ho tinc tant "xungo" com altres, no tinc fills per mantenir, no tinc hipoteca per pagar, podríem dir que fins i tot tinc qui em mantingui, i tinc una "feineta" els caps de setmana que em distreu i em dóna els diners suficients per poder passar la setmana. Però no tothom té la mateixa situació que jo, hi ha pares de família amb lloguers o hipoteques per pagar, hi ha gent amb més de 50 anys que dubten que passat el temporal trobin una feina per poder arribar a una jubilació minimament digna, en fi, hi ha mil i un històries darrera de les mil i una persones que es queden sense feina dia a dia.

i tot això perquè passa? Sincerament crec que per por, si que la cosa no està com fa un any i les empreses no estan facturant i guanyant el que facturaven i guanyaven fa un any, però això vol dir que hi estan perdent?¿??? NO!!! Simplement que estan en decreixement respecte fa un any o dos o tres, però res a veure en estar perdent diners ... solució?¿?? reducció de plantilla, de costos, etc, etc, etc ... per poder seguir creixent i a final d'any repartir-nos els beneficis. Potser tots aquests directius i grans empresaris s'haurien de mirar una mica més al mirall i mirar al seu voltant, i veure que potser si entre tots s'estrenyen el cinturó i guanyen uns quants € menys que l'any passat, tots plegats podrem passar aquesta crisi un pèl més ràpid i de passada no estaran fotent enlaire la vida de milers de persones, perquè ara l'únic que estan aconseguint és putejar a tots els que han fotut fora, perquè els han deixat sense feina, i putejar els que s'han quedat dins perquè tenen el doble de feina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada