vèncer les pors

sempre he estat, o com a mínim m'he considerat, tímida i vergonyosa. Això de petita sempre em va limitar a molts nivells, la timidesa, la vergonya o la por a fer el ridícul em frenava a fer moltes coses, la sensació de que la resta eren millors que jo, no ajudava i encara em frenava més a fer qualsevol cosa.

però un bon dia, quan rondava els 12 anys vaig decidir que això havia de canviar, que timidesa, vergonya i por no podien frenar-me, i en entorns diferents als habituals vaig començar a destapar-me. Però en els meus àmbits habituals seguia igual. De què em servia "destapar-me" en alguns llocs i continuar igual en altres? 

han hagut de passar moltes més anys per deixar de banda per sempre, o casi bé sempre, timidesa i vergonya. Potser el fet de trencar amb tot i haver de començar casi de nou hi van ajudar, i el nou entorn, les noves companyies i els nous hàbits, han fet la resta. M'agrada poder fer i dir tot allò que vull, sense reprimir-me ... i si a algú no li agrada, que no miri!

però hi ha una cosa que no ha canviat i que demostra que en el fons continuo sent tímida i vergonyosa ... i són els nervis a la panxa i aquella calor que puja a la cara i que segur que la delaten unes galtes ben vermelles. Però això no és dolent, és la manera de demostrar-me que continuo sent jo, però que sóc capaç de vèncer les pors.